<Pèsol>>

HI HAVIA UNA VEGADA un príncep que es volia casar amb una princesa; però havia de ser una princesa de veritat. Va viatjar per tot el món per trobar-ne una, però enlloc no va aconseguir el que volia. Hi havia prou princeses, però era difícil esbrinar si eren de veritat. Sempre hi havia alguna cosa en elles que no era com havien de ser. Així que va tornar a casa i estava trist, perquè li hauria agradat molt tenir una princesa de veritat.

Un vespre va esclatar una tempesta terrible; hi va haver trons i llamps, i la pluja queia a bots i barrals. De sobte es va sentir que trucaven a la porta de la ciutat, i el vell rei va anar a obrir-la.

Era una princesa la que estava dreta davant la porta. Però, Déu meu! Quina visió li havien fet la pluja i el vent. L'aigua li corria pels cabells i la roba; li baixava per les puntes de les sabates i tornava a sortir pels talons. I tot i així, deia que era una princesa de veritat.

«Bé, aviat ho descobrirem», va pensar la vella reina. Però no va dir res, va entrar al dormitori, va treure tota la roba de llit del somier i va posar un pèsol a sota; després va agafar vint matalassos i els va posar sobre el pèsol, i després vint edredons de plomes a sobre dels matalassos.

La princesa va haver de passar tota la nit estirada. Al matí li van preguntar com havia dormit.

—Oh, molt malament! —va dir ella—. Gairebé no he tancat els ulls en tota la nit. Déu sap què hi havia al llit, però estava estirada sobre alguna cosa dura, de manera que estic negra i blava per tot el cos. És horrible!

Ara sabien que era una princesa de debò perquè havia sentit el pèsol a través dels vint matalassos i els vint edredons de plomes.

Ningú, excepte una princesa de veritat, podria ser tan sensible com això.

Així doncs, el príncep la va prendre per esposa, perquè ara sabia que tenia una princesa de veritat; i el pèsol va ser posat al museu, on encara es pot veure, si ningú l'ha robat.

Allà, aquesta és una història real.